El primer d'aquesta grip que estic passant (diu que en dura 7 si prens medicines o una setmana si no prens res), pensava que em moria. Dolor a per tot: les cames, les articulacions, el cap, l'esquena, els ronyons...havia perdut la força i la gana. La gana de menjar i la gana de pensar. A la ment només en venien les coses que havia de fer. Però no les coses que havia de fer aquell dia, no, sinó les coses que encara no havia fet fins aquell dia, i que es van acumulant en aquelles llistes que després es perden i cauen en l'oblit.
Però al tantu! que el cervell s'enrecorda....queden allà en una mena de traster mental, fent nosa, I quan menys te les esperes, t'ataquen acompanyades del virus de la grip. Deu ser que, en replicar-se camuflat en el meu ADN, dins les meves cèl.lules, el virus aquest ha remogut ocupacions oblidades. Ja sé que el millor és ocupar-se de les coses quan venen, però tinc molta capacitat per enviar-les igualment al traster de les obligacions oblidades. Després es presenten els remordiments.
El segon dia encara va ser pitjor. La febre va pujar a partir de mitja tarda i vaig començar a sentir de tot. Sentir de tot. Una barreja de dolor físic i emocional, ràbia i agraïment. Vaig començar a cridar la meva mare. Però no volia que vingués la meva mare (la raó em deia que no calia, es podria contagiar encara que està vacunada), sinó que volia una sèrie concreta d'actituds específiques que tenen certes amigues meves. Una mica de cada aspecte de mare de quatre dones diferents, una d'elles la meva mare de veritat, és clar.
El tercer dia ja em trobava molt millor, més lúcida i molt cansada. Al vespre ja estava molt millor. I ara es pot dir que estic bastant bé. Com a danys colaterals m'he quedat sense gust (suposo que la deshidratació continua de les papil.les gustatives de la llengua, en tenir el 90% del temps la boca oberta per la congestió nasal, ha tingut molt a veure) i m'he aprimat un quilo i mig.
I ara, dins el cicle de la grip, estic en el de fase creativa, suposo que per això m'ha donat per escriure aquest post i em ve de gust comentar l'inici de la nova aventura on m'he ficat.
Las mujeres estamos despertando a una feminidad que conoce, honra y celebra la experiencia cíclica. Hay un deseo profundo de recuperar el papel ancestral de la mujer como conocedora y cuidadora de los misterios de la vida y de la muerte, la que acompaña, custodia, sostiene, preserva, conoce y cuida.
La necesidad de desprendernos del sentimiento de inadecuación, del miedo, de la culpa y el deseo de recuperar nuestro lugar en el mundo nos está llevando a muchas mujeres a reconectar con lo femenino profundo y a volver a celebrar los ritos de paso y los ciclos vitales de la mujer: la primera menstruación, la maternidad, la menopausia y la muerte.
